OPINIÓ/ L'agricultura valenciana en la pandèmia: productivitat, fons econòmics i diversificació econòmica
En moltes parts del territori valencià podem vore com augmenta moltíssim la terra que es deixa de cultivar. En zones agrícoles molt similars com ara Múrcia i Andalusia no veiem aquest abandonament mostrant que tenim un desaprofitament de recursos valuosos i un fracàs econòmic i social. És més, resulta mala assignació quan trobem ací mateix extensions de terra de cultiu abandonades al costat d'altres zones ben cultivades, les quals manifesten rendibilitat. Certament, hi ha llocs on l’abandonament té causes difícilment superables: baixa productivitat, relleu del terreny, aigua cara o escassa...però en molts altres és per una mala assignació de recursos.
Està ben fonamentat que els incentius econòmics i els coneixements són els factors que expliquen les decisions de produir o de no produir en les distintes activitats econòmiques.
Un tret distintiu i accentuat nostre és la reducció de l’ocupació en l’agricultura i l’augment en altres activitats, cosa que ha fet predominant la pluriactivitat o l’agricultura a temps parcial. Al llarg del temps, molts ingressos modestos i moltíssims altres que no són alts han sigut complementats per la pluriactivitat. Una baixa rendibilitat o pèrdues desincentiven l’interés per cultivar, sobretot quan els ingressos agrícoles han esdevingut una part reduïda del conjunt dels ingressos familiars. També, els coneixements tècnics, econòmics i comercials i adaptar-se’n als canvis respectius són clau per a la continuïtat.
Hi ha un fenomen conegut en l’economia com cercle viciós d’empobriment: l’escassa inversió comporta baixos rendiments, alhora aquests impliquen menys inversió i, per tant, rendiments més baixos o pèrdues. En l’agricultura ho il.lustra l’existència de plantacions de cítrics molt velles implicant inevitablement produccions molt baixes. Com els costos d’aquestes plantacions són els mateixos que les joves -que són les productives- açò comporta que quan els preus són acceptables els rendiments són modestíssims i quan és una campanya de preus baixos les pèrdues són molt elevades. El resultat de no invertir en noves plantacions és el camí que porta a la pèrdua de valor de les plantacions.
Un altre error econòmic és pensar només en el curt termini: un parell de campanyes de preus baixos no és prou per a decidir abandonar el cultiu o arrancar els arbres. Fa dues campanyes els cítrics experimentaren preus baixos, però l’última campanya va ser acceptable i la que ha començat està anant bé.
En els professionals i en la pluriactivitat trobem bones pràctiques agrícoles i canvis varietals on hi ha interès i formació, tot això a pesar dels problemes comercials i fitosanitaris que són comuns a tots, permet la continuïtat de l’explotació.
Ara i més en el futur, el coneixement agrícola expert és essencial tant per als professionals com per a la pluriactivitat. Ambdós han de fer camí junts i la nova PAC no hauria de penalitzar la pluriactivitat. En el futur moltes explotacions no podran adoptar les tecnologies disponibles i rendibles (mecanització, transport, digitalització...), perquè l’escala de la seua producció és molt baixa. La conclusió és que són necessàries superfícies més grans, però sense exageracions impracticables; per exemple, veiem en el nostre territori explotacions cultivades de poques hectàrees que són eficients i també de més reduïdes que aconsegueixen una alta productivitat resultat de bones pràctiques de cultiu. En qualsevol cas, hi ha marge per experimentar i aprendre del que s’ha fet en altres llocs. Tant les cooperatives com les administracions públiques no han sigut capaços ni de generar incentius intel·ligents per a acostar-se els objectius esmentats, ni de llançar iniciatives a xicoteta escala per a experimentar.
Ara té molt de sentit dir que la pluriactivitat és un cas de diversificació econòmica: poseir ingressos o inversions de naturalesa distinta dona una certa protecció contra adversitats recurrents com crisis i disrupcions econòmiques. L’agricultura ha fet que gent que perd els seus negocis i treball -com ara en la crisi de 2008 i en altres anteriors- tinguera més o menys protecció. Ara amb la crisi del covid_19 veiem la destrucció de moltes activitats econòmiques i l’ascens de la demanda frutícola la campanya passada i la que comença. Açò hauria de ser un incentiu per a la millora agrícola.
Com a resultat de la pandemia, l’orientació de sostenibilitat, transformació digital, equilibri territorial que la UE estableix en les reformes és una oportunitat per a la necessària reorganització productiva de l’agricultura nostra. En aquest sentit, la Generalitat Valenciana i les cooperatives han de promoure projectes ben realitzats per a accedir als fons de reformes econòmiques. Finalment, pensem que Israel i Holanda -models de gestió econòmica i tecnològica agrícoles- si estigueren en les nostres circumstàncies no haurien canviat ja?
Adrià Girbés Masià. Catedràtic d’Organització i Gestió comercial. Membre de l’Associació Espanyola d’Economia Agrària
